Etiquetes

, , ,

Resultat d'imatges de la la landAhir, víctima del boom mediático-popular, em vaig sumar a la massa d’espectadors que han acudit les últimes setmanes a veure el que amb tota probabilitat serà el film musical de la temporada: La La Land. Al meu parer, destaquen la meravellosa presentació visual i la indubtable química i mestresa de la parella protagonista – tant Ryan Gosling com Emma Stone són artistes complets en el sentit més ample del terme-. L’escena primera en la que ell toca el piano té la capacitat de corprendre (sobretot pels amants de la música), com també ho fa el moment de la discussió entre els intèrprets, farcida de primers plànols i intimisme.

És una pel·lícula per a nostàlgics de ‘la màgia del cine’, dels balls, dels riures i dels contes. O, amb altres termes, del cinema benestant, aquell que no et rebolica la panxa, ni et qüestiona, ni per suposat, t’incomoda. Cinema de diumenges i família, després d’un sopar agradable, suau i perfumat, carregat de purpurina.

A risc de perdre simpaties, he de confessar que  el film no m’ha entusiasmat massa, potser per l’ofensiva contínua al llagrimal que ja se sospista des del principi. I ojo, que jo he eixit somrient, perquè la pel·lícula no deixa de ser una contarella i deixa sabor dolç, pel meu gust, no obstant això, massa tocat de sacarina. En resum, La La Land triomfa per bonica, visualment perfecta i  posada en escena impecable, però és absolutament intranscendent.

Anuncis