La la land: Sucre i naftalina

Etiquetes

, , ,

Resultat d'imatges de la la landAhir, víctima del boom mediático-popular, em vaig sumar a la massa d’espectadors que han acudit les últimes setmanes a veure el que amb tota probabilitat serà el film musical de la temporada: La La Land. Al meu parer, destaquen la meravellosa presentació visual i la indubtable química i mestresa de la parella protagonista – tant Ryan Gosling com Emma Stone són artistes complets en el sentit més ample del terme-. L’escena primera en la que ell toca el piano té la capacitat de corprendre (sobretot pels amants de la música), com també ho fa el moment de la discussió entre els intèrprets, farcida de primers plànols i intimisme.

És una pel·lícula per a nostàlgics de ‘la màgia del cine’, dels balls, dels riures i dels contes. O, amb altres termes, del cinema benestant, aquell que no et rebolica la panxa, ni et qüestiona, ni per suposat, t’incomoda. Cinema de diumenges i família, després d’un sopar agradable, suau i perfumat, carregat de purpurina.

A risc de perdre simpaties, he de confessar que  el film no m’ha entusiasmat massa, potser per l’ofensiva contínua al llagrimal que ja se sospista des del principi. I ojo, que jo he eixit somrient, perquè la pel·lícula no deixa de ser una contarella i deixa sabor dolç, pel meu gust, no obstant això, massa tocat de sacarina. En resum, La La Land triomfa per bonica, visualment perfecta i  posada en escena impecable, però és absolutament intranscendent.

Anuncis

2016

12190964_10203968424090912_6667271290453028832_n

Drets d’autora: Siddhi Surte

 

El 2014 va trencar totes les veritats absolutes. Van desaparèixer les garanties, es va desfer l’estructura de tot allò que pareixia evident, definitiu.

El 2015, l’avís, el cos i l’ànima dient que no, que prou. Que calia aturar-se i acceptar, els dols, els canvis, les limitacions. Acceptar(-se) i perdonar(-se). I a mitja veu reconeixem que l’any ha resultat difícil; diferent, renovador, constructiu, sí, totes eixes coses i més, però sobretot difícil.   Perquè, al cap i a la fi, la vida és un repte. I és això exactament el que ha de ser, perquè haver-se d’alçar-se tantes vegades no enforteix únicament les cames.

2016 no és més que la continuació dels dies de treball, de l’esforç… I de les ganes. Així que benvingut siga l’any a estrenar, amb les seues complicacions incloses. Estarem preparades.

Unió Europea vs refugiats

Publicat a ‘eldiario.es’ Comunitat Valenciana el 19/11/2015

Si fa uns mesos m’hagueren demanat de destacar alguna cosa al voltant de l’anomenada “crisi dels refugiats”, em decidiria per la sobrecàrrega d’informació, que contrastava llavors amb l’estancament institucional. Sense precedents, dic, perquè si bé aquest conflicte no ve de nou, -portem anys veient-ne les conseqüències, al Líban, Jordània, Turquia i d’altres països veïns-, és cert que es percebia llunyà: mai com a 2015 s’havien rebut tantes peticions d’asil en el context de la Unió Europea (UE).

Ja algunes setmanes després que la foto del cadàver d’Aylan Kurdi apareguera en premsa, no obstant, la situació sembla haver fet un gir de telenovel·la. No perquè haja evolucionat a nivell polític, ans al contrari: la política d’acollida s’ha definit més aviat per omissió, construïda sobre eloqüents declaracions que han anat engroguint molt abans de posar-se en marxa. Resulta metafòric, per exemple, la repercussió donada a la recollida en avió direcció Brussel·les de 30 -repetisc, 30!- sol·licitants d’asil, davant projeccions d’arribada d’uns 3 milions de refugiats fins a 2017. De fet, després de la ridícula subhasta de refugiats, a penes s’ha reallotjat 116 persones. Com ens recorda el Periódico de Catalunya, a aquest ritme, caldrien 159 anys per reubicar la ja insignificant xifra de 160.000 refugiats.

Si dic que alguna cosa ha canviat és fent referència al progressiu silenci mediàtic; probablement la saturació de desgràcies ha causat el seu efecte: el desinterés generalitzat. El posicionament públic de la Unió Europea simplement ha anat consolidant-se a mesura que la preocupació social i cívica ha perdut força. Aquesta institució ha anat treient-se la disfressa humanitària. S’han reafirmat les prioritats en matèria de política fronterera,  involucrant els països limítrofs en la ‘gestió migratòria’ (Consell d’Afers Exteriors de 12 d’octubre). Treient la palla terminològica connatural a les declaracions institucionals, això significa que es busca assolir un acord per tal de bloquejar l’entrada de migrants al continent. Una solució que evite les imatges de xiquets ofegats a a la Mediterrània, o de famílies saltant tanques als Balcans; que en definitiva, no pose en qüestió la bona imatge de la UE com a garant humanitari i de les llibertat. La Cimera d’Immigració de La Valletta, celebrada el 10 i 11 de novembre entre les autoritats europees i africanes, cercava justament això: contractar sicaris de la dissuassió migratòria que ens permeten no embrutar-nos-en les mans.

Però que res d’açò ens agafe desprevinguts. Fem un poc de memòria.

La política de protecció de fronteres ha estat sempre una prioritat de la Unió Europea. El tan lloat i actualment en perill espai Schengen, es creava l’any 1995 per aprofundir en un dels pilars del lliure mercat: la lliure circulació interior de persones. I remarquem esta última paraula, interior: es blinden i administren fermament des d’aleshores els contorns del continent per controlar qui entra al territori de la Unió. Per aquesta mateixa raó, les declaracions de Donald Tusk, president del Consell Europeu, són reveladores: “Europe without its external borders equals Europe without Schengen”, o, en la nostra llengua, “Europa sense les seues fronteres exteriors és igual a l’Europa sense Schengen”. Més clar, aigua.

Una fita decisiva en la consolidació d’aquesta política d’exclusivitat fou la creació de FRONTEX en 2004 com agència comunitària responsable de la salvaguarda de les fronteres exteriors. Una institució en expansió, a la qual està previst atorgar competències i autonomia en matèria de repatriació, en un context en què el dret comunitari autoritza confinaments de 18 mesos als migrants no identificats o que no accedisquen a ser traslladats. La implicació creixent de FRONTEX en la coordinació d’operacions de salvament marítim humanitari a la Mediterrània Occidental -com el programa italià “Tritó”-, no passa de campanya propagandística, posat que el salvament marítim continua sent competència exclusiva dels estats. L’objectiu principal de l’agència no és altre que dissuadir els migrants i per tant reduir els fluxes migratoris en direcció a la Fortalesa Europa.

Qui ha dit drets humans?

El reconeixement legal de l’asil tampoc no és un punt en què destaque la humanitat europea. El Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE) exigeix que s’adopte un estatut uniforme d’asil vàlid en tota la Unió. En 2013 l’esforç legislatiu en la dispersa i fragmentària normativa existent va resultar en la creació del Reglament de Dublín, poc més que un text refós, esdevingut text de referència comunitari en matèria d’asil. A pesar de l’avanç que suposa la creació d’un articulat comú, l’actual normativa es limita en la pràctica a repartir responsabilitats entre els estats membres. Un dels punts més conflictius és el que obliga els països receptors de refugiats a acollir les seues demandes, amb la qual cosa es produeix una sobrecàrrega dels països frontera -els anomenats ‘hotspots’. De seguir amb els últims plans, a aquestos se sumarien ara els països de trànsit, reconvertits en centres de vigilància: se’ls exigiria, a l’igual que a Itàlia i a Grècia, que registren i retinguen els refugiats demandants d’asil.

Per últim, no ens oblidem de la important batalla lingüística i metafòrica que s’ha produït al voltant d’aquesta qüestió. En parlar de crisi, en distingir entre migrants i refugiats, s’uneix una creixent exigència de “més solidaritat” envers els que fugen per motius polítics al mateix temps que es demanda duresa amb els migrants econòmics, amb les devolucions immediates per aquells sol·licitants sense dret a l’asil. Els anomenats CIE, els centres i campaments de refugiats són el centre neuràlgic d’un autèntic “espai d’excepció” que cada vegada té més el Dret Penal com a centre.

El discurs públic en la matèria ha virat a un punt ben còmode pels partits d’ultradreta i anti-immigració que s’enlairen a bona part d’Europa, tot i esdevenint en països tan ‘solidaris’ com Alemanya actors clau en l’avenir de la política comunitària.

Afirmació possible

Etiquetes

,

Hi ha poemes que causen calfreds, que entenen les ferides millor que una mateixa.

Aquest és un d’ells.

Encara escoltes música quan l’amor es mor,
és ja molt tard, i van arreplegant les cadires,
voldria tornar-te a mirar, buscar-me un altre
somni per tornar-lo a perdre, un eco breu
com aquella lluna entrant-nos per la finestra.
Les llums s’apaguen i van tancant les portes,
també els ponts, les cases i les autopistes,
la memòria gravitant abocant entranyes
esperant el vespre en una ciutat lentíssima
on la vida fuig on no podem arribar nosaltres.
Aquesta nit és enorme, sembla mentida,
i crec que he d’escriure, quedar-me despert,
deixar sobre el paper alguna cosa inamovible
que algú haja de llegir, una il·lusió, un rumb,
mentre trobe les claus de casa a la butxaca,
mentre prove de respirar i la solitud m’ofega,
i ansiosament mire el cel sense esperar respostes.

Salvador Iborra. «Afirmació possible», del llibre Els cossos oblidats (2009)

A tu, ‘admirador’.

M’irrita que et gires a veure’m passar, o que (em) comentes entre riatlles còmplices amb el teu company o amb el públic assistent a ‘l’espectacle’ que et deu semblar que cada matí vaja a la faena caminant.  O pitjor, que digues en veu alta (perquè tot el món s’entere del teu compliment) ‘guapa’,- o ‘grossa’/’jamona’, etc., que també passa-, per molt que et cregues que són piropos, que m’han d’alegrar el dia. És ben bé al contrari. Em cabreja, i possiblement un dia em giraré, i seré jo la que et cride, ‘gilipolles‘. Ben fort i ben audible, amb tota la sonoritat possible. Encaixant bé les síl·labes:

GI-LI-PO-LLES

Per què? 

Potser aquesta reacció et sorprén. Però, a tu, desconegut, t’he demanat mai opinió sobre el meu cos?  O és que la meua presència pública em fa pública a mi també? Un objecte més a comentar, tal com una farola, o una planta que decora un carrer. Molt pitjor, perquè vull pensar que cap peça ornamental desperta el desig sexual de ningú.

No estic ací perquè em gaudisques. Ni per a tu, ni per a ningú altre que no decidisca jo.

Per molt que em pinte els llavis,

Per molt que duga faldilla

o tacons,

que et quede clar:

la raó de la meua existència NO ÉS POSAR-TE CALENT.

Demà millor.

No n’hi ha prou amb dir :’Hui és el dia‘.

Perquè després arribes a casa i et desunfles com un souflé.

‘Fa massa calor perquè no se’m marcisquen les idees’, t’assegures. I aquesta és la frase definitiva:

S’acaben els anhels d’aire lliure i aventura.

O no,

i simplement no tenen traducció física.

Ara ja se t’ha fet tard.

Millor demà. Sí, millor.

Demà segur.